Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXXI)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXXI

     El verp. L´oracio simple.

     Tota la teoria sobre la Sintaxis del verp es reduix a la seua funcio en l´oracio simple o composta. Comencem pe l´oracio simple. (1)

(1) Este capitul no es propiament de gramatica valenciana, puix que sa doctrina sintactica es comuna a les diverses llengües romaniques. NO obstant aço, no podem prescindir d´incloure´l en este manual.

     237.      L´oracio simple.

     L´oracio simple es la que consta d´un sol predicat: El mege es inteligent; Josep menja tramussos.

     Classificacio de les oracions simples. La primera classificacio de les oracions té en conte la naturalea del predicat. D´ahi que es dividixquen en atributives i predicatives.

     Oracions atributives o copulatives son les formades per verps copulatius, la missio dels quals es ajuntar subjecte i predicat nominals. Eixemple: l´aigua es sana; la taula es redona; la taula està servida; la caldera pareix chicoteta. Els principals verps copulatius son SER i ESTAR, pero n´hi ha d´atres que tenen el mateix caracter copulatiu, com pareixer, quedar, seguir, etc...: El negoci va acabar mal; el pare quedà disgustat.

     Oracions predicatives son les que tenen per predicat un verp: Maria cus; Pasquala festeja; el gos corre.

     238.     Classificacio de les oracions predicatives.

     Les oracions predicatives poden ser actives, passives, reflexives, reciproques i passives reflexes. Per l´indole del verp, l´oracio pot ser tambe anomenada intransitiva, transitiva, unipersonal i impersonal

     1) Oracio transitiva es la que consta d´un verp transitiu, o siga, un verp en el qual l´accio passa ad una atra persona o cosa: Eduart vol la llibreta; el meu veï ha venut el piano.

     Els elements de l´oracio transitiva son:

          a) Subjecte que eixecuta l´accio (Subjecte agent).

          b) Verp en veu activa (transitiu).

          c) Complement directe (acusatiu).

          d) Complements inidirecte i circumstancials, que poden estar                ausents.

     2) Oracions intransitives, son les formades per un verp intransitiu (o siga que careix de complement directe). Els elements de l´oracio intransitiva son:

          a) Subjecte agent.

          b) Predicat verbal intransitiu.

          c) Qualsevol complement que no siga el directe, ( o ningun                     complement).

     3) Oracio passiva es aquella en la qual el verp està usat en veu passiva. La veu passiva expressa que el subjecte recebix l´accio del verp; en ella el subjecte, en conte de ser agent, es pacient.

     Els elements de l´oracio passiva son:

          a) Subjecte pacient.

          b) Verp en veu passiva.

          c) L´agent (antic ablatiu) precedit de la preposicio PER.

     No es indispensable l´agent, com tampoc atres complements circumstancials (1).

(1) En la Gramatica tradicional estes oracions sense subjecte es dien segones de passiva.

L´agent, o no interessa, o es desconegut, o es un colectiu, o ya se sap: el fet va ser condenat; es una persona molt coneguda.

     4) Oracio reflexiva, es aquella que està formada per un verp reflexiu. En ella l´accio recau sobre el mateix subjecte que l´eixecuta.

     En estes oracions el subjecte del verp i l´objecte complement, son el mateix: Cristina es pentina. En totes elles s´usen les formes atones dels pronoms personals ME, TE, SE o ES, NOS, VOS i SE (plural).

     Les oracions reflexives es diuen directes si el pronom es el complement directe: Enric s´afaita; reflexives indirectes, si el pronom es terme indirecte: Enric s´afaita el bigot.

     5) Oracio reciproca, es la que consta d´un verp reciproc. En ella hi ha dos subjectes que eixecuten i recebixen l´accio del verp, la que realisen entre els dos: Carmen i Lluis se cartegen. El reflexiu es SE o ES.

     6) Oracio passiva reflexa es la construida per un verp en veu activa, en tercera persona, i el reflexiu SE o ES: els tirs s´acaben; les hostilitats se suspengueren; el partit es va guanyar. Esta construccio es molt usada; tal volta mes que la passiva ab el verp ser. (No se sol dir, va ser guanyat, van ser acabats, van ser suspeses).

     7) Oracio impersonal es la que consta d´un verp que no té subjecte conegut, be perque es desconeix, be perque no es vol expressar: asseguren que dema ploura; diuen que no hi ha mal que per a be no vinga; se donen diners als parats; se li donarà una reprimenda; se´l tractarà be. Tambe hi ha oracions impersonals intransitives: aci rinyen, alla canten.

     8) Oracio unipersonal es aquella que te per predicat un verp unipersonal, com els que expressen fenomens de la naturalea: amaneixer, ploure, granisar, gelar, nevar, etc... No es possible possar-los un subjecte determinat.

     Hi ha verps que no sent unipersonals per si mateixos, prenen a vegades este caracter, com ser, convindre, importar, pareixer, haver, fer: es d´admirar; conve estudiar; no importa que t´haja dit aixo; hi ha fira tot el mes; fa tres anys d´aço; pot ser que vinga...

     239.     Atra classificacio de l´oracio simple: pel modo del verp: Segons el modo del verp les oracions poden ser: enunciatives, interrogatives, exclamatives, dubitatives, optatives, exhortatives e imperatives.

     1) Oracions enunciatives: son aquelles en les que s´afirma o se nega la realitat o possibilitat d´un fet. Usen l´indicatiu en el primer cas, i el potencial o condicional, en el segon: el ministre governa; tu pujaves dalt; ell se n´anira dema.

     Les oracions enunciatives afirmatives no necessiten valdre´s de cap paraula o forma especial per a indicar que el predicat conve al subjecte: Les negatives, necessiten valdre´s d´un adverbi de negacio, d´ordinari "NO". Pot reforçar-se la negacio per mig de paraules de sentit negatiu, com no ningu; no res, etc...

     2) Oracions interrogatives son les que servixen per a preguntar. Se dividixen en directes e indirectes. El modo que usen es l´indicatiu o el potencial.

     L´interrogativa directa, en que s´exposa un jui, pero s´ignora si el predicat conve o no al subjecte, se diu total. Son les que es contesten en un si o en un no: ¿ha vengut el teu sogre? Aquella en que es pregunta pel subjecte, o algun dels complements, es interrogativa parcial: ¿Qui, a qui, a on, etc...?; ¿Quants n´han vingut? ¿Com ha ocorregut?

     L´interrogativa indirecta expressa un jui, fent-lo dependir d´un verp de preguntar, saber, desconeixer, buscar, etc...: no se qué es lo que vols; buscava quin seria el final; preguntem qué es lo que ha passat; voldria saber com ho faria. El modo es l´indicatiu o el condicional. La paraula que introduix la pregunta es d´entonacio forta i accentuada, inclus graficament.

     3) Oracions dubitatives son aquelles en que u es pregunta a si mateix, manifestant el dubte o incertitut que té sobre lo que pregunta. El modo es l´indicatiu o el condicional: ¿Que haura ocorregut? ¿Estaria mig endormiscat?

     Estes oracions interrogatives dubitatives, no suposen sempre dubte o ignorancia en el que fa la pregutna sino que a vegades equivalen a la negacio de lo que se pregunta. En estos casos QUE equival a RES, i qui o quina a ningu o ninguna; ¿qui seria capaç d´aixo? (s´enten, ningu seria capaç); ¿que podria ser oportu? (no res). Igualment, com equival a "de cap de les maneres" quan, a "no mai"; a on, "a ninguna part"; ¿com era possible? (no era possible); ¿quan s´ha vist aixo? (aixo no s´ha vist mai); etc...

     4) Oracions optatives o desideratives, son les que expressen el desig de que es faça o no una accio. El modo d´estes oracions es el subjuntiu; en present, per a lo que es pensat com realisable. Sol introduir-se pels castellanismes, ojala, o sisquera. Lo correcte sera amprar-ne atres termens, com "faça o permeta Deu", aixina, etc...; aixina reventares; que et faça bon profit; que Deu te remedie; Deu faça que vinga, etc... Si el desig es de cosa irrealisable, el temps no es el present de subjuntiu, sino l´imperfecte o el plusquamperfecte. Haguera avisat; aixina plogueren duros.
     
     5) Oracions imperatives, exhortatives i prohibitives. Son les que indiquen un manament, exhortacio o prohibicio. El modo d´estes oracions es l´imperatiu o el subjuntiu. L´oracio imperativa ordena que es faça alguna cosa.

     L´exhortativa es una orde atenuada que al mateix temps inclou un prec; per aixo s´expressa en present de subjuntiu, en conte d´imperatiu. L´oracio prohibitiva usa el subjuntiu i va precedida de l´adverbi NO: no faces res.

     El manament o prohibicio absoluts solen amprar el futur d´indicatiu o l´infinitiu; amaras a Deu sobre tot; no fer les coses mal.

     6) Oracions exclamatives son aquelles en que s´expressa la sorpresa o admiracio que causa el jui format per la ment. Per elles ni s´afirma ni es pregunta, i pel to de la veu es manifesta la suspensio de l´animo al proferir-les.

     En sa forma d´expressio les oracions exclamatives no es distinguixen de les asseveratives mes que en el to en que les pronunciem, i de les interrogatives, en que no admeten el sentit de negacio implicita que a vegades porten estes: ¡quina actitut mes desencertada!; ¡quines coses dius!; ¡quant pot la força de voluntat!

     A vegades es pot usar l´infinitiu per a esta classe d´oracions: ¡arribar yo a estos extrems!
     
     7) Oracions eliptiques. Es diuen oracions eliptiques aquelles en les que falta algun terme que llogicament li correspon. L´oracio en la qual tots els termens estan expressos, es diu plena.

     Les oracions eliptiques son molt freqüents en l´estil corrent i familiar i tambe en la construccio figurada, en la que poden ser suprimits tota classe d´elements gramaticals: ¡bon dia! (tingues); ¿que tal? (estas); gracies. Tambe certes exclamacions contenen elipsis d´alguna paraula: ¡paciencia!

     Es molt freqüent l´elisio del subjecte, el qual es descubrix per la concordancia en el verp: esta nit charrarém en ta casa (nosatros). Tambe pel sentit o el context: ¿qui ha vingut? mon pare (es el que ha vingut). La contestacio a la pregunta casi sempre es eliptica.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari